Zoonosi viral I

No et suporto. T’odio. Em repugnes. Però mirem de portar-nos bé. Siguem polits. Diria que no et suporto quan dius allò o que em resultes particularment odiós quan fas això. I decideixo enganxar-mi. En silenci. Tranquil, cosa meva. Però faré que te n’adonis. T’ho faré pagar. Oi tant que t’ho faré pagar! És el meu moment. El moment de cobrar-me tants esforços. El moment de cobrar-te els afectes que et dispenso, massa sovint, a contracor. Sense que te’ls mereixis. Perqè no te’ls merèixes! Amb aquesta cara de bavau pretenciós. Bavau! I mira que dir-te que ets algú interessant! Que ets molt valent! La de coses que m’he de sentir dir per suportar la mirada de la imbècil del mirall. M’agradaria ser com ella? No ho sé. No ho tinc clar. Hauria de sentir el que no sento? Hauria de sentir que no ho sento? Tant fa, no m’atabalis. Ara estic per mi, no pels altres. Una frase de més, una mirada, un gest, i la rancúnia creix, m’envaeix. Imparable, inqüestionable. No la puc contenir. No la puc digerir. L’he de vomitar. Entent-me: no tinc temps perquè m'entenguis. He d’alimentar al monstre abans que em devori.