Zoonosi viral II

No se d’on et ve tota aquesta ràbia i ressentiment que em “professes” i que t’encarregues d’anar soterrant al llarg del dia amb bones paraules i millors intencions. Però està clar que, tard o d’hora, el rebuig i la indiferència que també et desperto reclamen el seu espai i, aleshores, els petits afectes que em protegien desapareixen i ja no et fa rés mostrar-te tal com ets. Fins i tot d’una forma grollera i cruel. Perquè una cosa és reclamar silencis i espais de forma natural i coherent i altre ben diferent és reivindicar-los sobtadament i a contrapeu des de la fredor i el mensypreu més absoluts. I no cal estar gaire pendent. Per molta disfressa d’inocència i maduresa que els pretenguis imbuir la seva veritable natura t’acaba per esclatar a la cara. Resulta graciós que, a la fi, desprès de tantes discussions t’hauré de donar la raó: no se qui ets. Hi dubto molt que tu tampoc ho sàpigues. Poder abans d’anar reclamant tant la veritat dels altres el primer exercisi de sinceritat l’hauries de fer amb tú mateixa. Que tota la sort que a m’ha faltat a mi en aquest breu trajecte t’acompanyi a tú en tant llarg viatge.