Aprehensiones

No tengo forma de aprehenderme. Ni siquiera de alcanzarme. Y no es que rehúya el empeño o me abandone el esfuerzo. Que lo hace. Me puede la imposibilidad del encuentro. Cuando llego casi siempre estoy en otra parte y ya no atiendo. Nada. No encuentro el interés. Y aunque a veces me abandone al sustento de una conversación reiterada, por aquello de darle placebo a la lengua, la saciedad pronto me vence. Harta de mí y harta de estarlo. Tanto cartón y ni siquiera estamos en Fallas.

Zoonosi viral II

No se d’on et ve tota aquesta ràbia i ressentiment que em “professes” i que t’encarregues d’anar soterrant al llarg del dia amb bones paraules i millors intencions. Però està clar que, tard o d’hora, el rebuig i la indiferència que també et desperto reclamen el seu espai i, aleshores, els petits afectes que em protegien desapareixen i ja no et fa rés mostrar-te tal com ets. Fins i tot d’una forma grollera i cruel. Perquè una cosa és reclamar silencis i espais de forma natural i coherent i altre ben diferent és reivindicar-los sobtadament i a contrapeu des de la fredor i el mensypreu més absoluts. I no cal estar gaire pendent. Per molta disfressa d’inocència i maduresa que els pretenguis imbuir la seva veritable natura t’acaba per esclatar a la cara. Resulta graciós que, a la fi, desprès de tantes discussions t’hauré de donar la raó: no se qui ets. Hi dubto molt que tu tampoc ho sàpigues. Poder abans d’anar reclamant tant la veritat dels altres el primer exercisi de sinceritat l’hauries de fer amb tú mateixa. Que tota la sort que a m’ha faltat a mi en aquest breu trajecte t’acompanyi a tú en tant llarg viatge.

Zoonosi viral I

No et suporto. T’odio. Em repugnes. Però mirem de portar-nos bé. Siguem polits. Diria que no et suporto quan dius allò o que em resultes particularment odiós quan fas això. I decideixo enganxar-mi. En silenci. Tranquil, cosa meva. Però faré que te n’adonis. T’ho faré pagar. Oi tant que t’ho faré pagar! És el meu moment. El moment de cobrar-me tants esforços. El moment de cobrar-te els afectes que et dispenso, massa sovint, a contracor. Sense que te’ls mereixis. Perqè no te’ls merèixes! Amb aquesta cara de bavau pretenciós. Bavau! I mira que dir-te que ets algú interessant! Que ets molt valent! La de coses que m’he de sentir dir per suportar la mirada de la imbècil del mirall. M’agradaria ser com ella? No ho sé. No ho tinc clar. Hauria de sentir el que no sento? Hauria de sentir que no ho sento? Tant fa, no m’atabalis. Ara estic per mi, no pels altres. Una frase de més, una mirada, un gest, i la rancúnia creix, m’envaeix. Imparable, inqüestionable. No la puc contenir. No la puc digerir. L’he de vomitar. Entent-me: no tinc temps perquè m'entenguis. He d’alimentar al monstre abans que em devori.

My way

Aunque suela tomar el camino de enmedio me apremia siempre rondarlo desde los más apetecibles extremos. Oculto, titubeante, vacilón. Jugando a la duda del escéptico consagrado. Menudo es mi ego. Las cosas no son como parecen sino todo lo contrario. Y aunque, a veces, despierte en mi la sana intención de aclararme, por aquello de fijar el rumbo y zafarme del colapso, no evito la pulsión del accidente. Que se le va a hacer, me gusta estrellarme contra mi propia insensatez. Y luego viene la inmediatez de lo frágil, arrodillarse ante el límite, vomitar los excesos o evocarse en discursos ajenos. Aunque, tú mismo, encuentres lo que encuentres, no tiene pérdida.